El Foner

EL FONER BALEAR, HISTÒRIA I LLEGENDA

         L'any tirurany el Sol i la LLuna...

       El Foner Balear, un personatge històric esdevingut llegenda. Segons en Mascaró Pasarius “El foner o bassetger balear és la figura més representativa de l’esperit independent i combatiu dins l’alba de la història de les nostres illes".

                       

      El tir de fona és una part molt important de la nostra cultura i tenim  el deure de  vet­llar perquè  tot el bagatge cultural que l’envolta sigui present a la nostra societat. Si es perd el tir de fona, una cosa d’allò més nostra, del nostre esperit  s’haurà perdut per sempre.

           

      La fona va néixer com a arma per a la supervivència, després com a eina de feina i ara com a esport.

           

      Els balears no foren els inventors de la fona, però si els més destres i famosos. Són els primers habitants de les Illes Balears que entraren dins la història.

     

        El poeta Licofró  escrigué un poema (270-260 a. C.) basat en tradicions antigues, on fa referència a l’auguri segons el qual alguns grecs, després de les guerres Troianes i d’haver navegat en crancs (naus amb rems) a la deriva, arribarien als esculls de les illes Gimnèsies on haurien de viure  miserablement coberts amb pells de mardans. També descriu l’ensenyament del tir de bassetja per les mares dels joves foners.

     "... Aquests, que embolicats amb una pell espessa i rústica han fet la travessia com a crancs cap a les esculloses illes Gimnèsies, arrossegaran una vida sense abric, pobres, armats amb tres bassetges de dues cordes. Llurs mares ensenyaran l’art de disparar amb certesa als seus fills petits, en dejú. Certament, cap d’elles donarà a la boca un tros de pa, si no encerta amb destra pedrada el pa col·locat, com a blanc de fitó, sobre un tronc. I aquests freqüentaran els aspres promontoris que alimenten els Ibers, vora l’entrada de Tartessos. Ells, la descendència de l’antiga Arné, guies de Tèmicos, enyorant Grea i els pujols de Leontarné i Escol i Tègira i la mansió d’Onquest i el corrent del Terdomont i l’aigua de l’Hipsarnos.”

(LICOFRÓ: Alexandra, 633,)

"El seu armament són tres fones, una d’elles la porten entorn del cap, una altra entorn del cos i la tercera a les mans. I a les accions bèl·liques llancen pedres molt més grosses que els altres, tan enèrgicament que sembla que el tret és disparat des d’una catapulta. Per això, també en els assalts a una ciutat emmurada, colpejant els qui estan col·locats als baluards, els omplen de ferides i a les batalles campals rompen els escuts i els cascos i tota arma defensiva. Són tan exactes en punteria que freqüentment no fallen l’objectiu posat davant. Causes d’això són les continues pràctiques que fan des de nins, són obligats per les seves mares a tirar amb certesa amb la fona. Col·locat com a objectiu un tros de pa fermat a una soca, no es dóna de menjar al qui s’exercita fins que, havent encertat el pa, aconsegueix de la seva mare el consentiment de menjar-lo."

   (DIODOR SICUL: V, 16-18)

            Una altra curiositat dels foners era el seu rebuig a l’or o a qualsevol altre tresor:

     "Una de les coses que més admiraven i sorprenien als qui arribaven a les illes era el menyspreu de l’or. Calia conèixer la tradició per explicar-ho s’ho, que ens ho diu així:

La gent illenca, que era molt assenyada, va considerar que aquelles desgràcies de morts i assassinats eren degudes a la cobdícia de l’or i de les riqueses. I més en comprovar les terribles baralles d'Osiris i Hèrcules, que feien trontollar muntanyes i roncar la mar ...

     Després d’una reunió a la qual assistiren dels més vells als més joves, els habitants de les illes decidiren enterrar tot el que tingués alguna mena de lluentor i llençar a la mar qualsevol semblança amb l’or. Feren la prometença de no voler-ne sentir a parlar mai més.

     Efectivament, la història ens diu que els soldats illencs que formaven part de l’exèrcit cartaginès, no volien acceptar diners per paga. Demanaven vi, armes, objectes útils i de plaer. Però mai no or, perquè els feia basarda".

            Degut a la seva gran destresa foren reclutats com a mercenaris per Cartago primer i per Roma després,lliurant  múltiples batalles, Trassimeno, Cannes,... inclús a l’expedició d'Annibal:

“Anníbal col·locà els elefants, que eren més de vuitanta, a l’avantguarda de tot l’exèrcit i a continuació els mercenaris, que sumaven 12000. Aquests eren lígurs, celtes, baleàrics i marusis.”

(Polibi, XV, 11, 1-3) 

            En temps més moderns,la fona va anar perdent protagonisme però encara era utilitzada com a arma fonamental i molt eficaç:

            “Pollença, on el dia 2 d’agost de l’any 1550. Al front dels pollencins s’hi posà en Joan Mas fent una crida a tots els seus veïns per acudir al combat. Recordant aquesta proesa, en Miquel Costa i Llobera escrigué”:

“Si els moros tenen traïdor per guia,

ja té Pollença qui tanqui el pas:

Allà a l’Almoina,-Santa Maria!

Crida a les armes en Joan Mas.

Valents pagesos, mig nus, es llancen

brandant bassetges, forques, rastells;

rebull la lluita, los pocs avancen...

Ja la morisma fuig davant ells”.

(Miquel Costa i Llobera)

            "Sa bassetja era arma de tir molt bona quan no més havia de lluitar amb d’arcabús i sa ballesta. Era de més alcanç; de "repetició", comparada amb les altres armes, i els projectils (pedres) inacabables" .

            Més endavant va esser utilitzada per fer baralles i destrosses com ho demostra un bàndol publicat el 7 de Octubre  del 1684 pel  lloctinent i Capità General, governador de Mallorca, Emanuel de Senmanat i Lanuza:

 

     ..."ordenam y manam que qualsevol persona de qualsevol grau o conditio sian qui sera vist fer batalla a pedrades ab bastja ... si sera de catorze anys an avant incorrega ... en pena de servir de soldat en los reyals exercits per temps de dos anys." ... "Que qualsevol qie sera trobat ab basetja per la present Ciutat incorregne en les matexes penes, aso es si sera de catorze anys en avall en pene de vint sous y un mes de presó, y si sera de catorze anys en amunt, de servir de soldat en los reyals exercits per temps de dos anys"...

            I en temps més recents, el dia 3 de juliol de 1999, a l'estadi de Son Moix de Palma, quatre foners: Francesc Camuñas, Diego Camuñas, Nicolau Garcia i Vicenç Camps, van ser els encarregats d’encendre el peveter olímpic a l'acte inaugural dels XX Jocs Mundials Universitaris, la Universíada de Palma 99.

  

            La torxa olímpica va entrar a l'estadi de la mà del jugador de futbol internacional Miquel Àngel Nadal, que va lliurar el foc als foners. Ells, encengueren uns projectils especials i, tirant tots al mateix temps, van fer arribar el foc olímpic al peveter, un acte ple d'emoció i vistositat.

 

            El tir de fona ha passat per diferents etapes al llarg de la seva història. Fou un instrument, un arma, imprescindible gràcies a la qual els nostres avantpassats es varen defensar, varen poder subsistir quan s’allistaren com a mercenaris i varen introduir nous costums i cultures. Després d’aquesta esplendor vingué la seva decadència a causa de la poca utilització que se’n feia: era emprada únicament pels pastors i per resoldre baralles, pel que fa a la part pràctica. Pel que fa a la part teòrica la fona i els foners eren tinguts com a anècdota o glòria del passat reflectida pels escriptors, poetes i escultors. Palma és un bon escenari per fer un grapat d’itineraris amb el tema de la fona.

            El pare del tir de fona modern fou un mallorquí, nat a Llubí el 1924, Biel Frontera i Gelabert que el va fer ressorgir. La millor manera de ressuscitar la fona era mitjançant l’esport, així va sorgir el tir de fona com esport autòcton de les Illes Balears.

...Ho feren així, i visqueren amb molta pau i concòrdia una mala fi d’anys; i encara són vius, si no són morts.