Sant Sebastià

SANT SEBASTIÀ

        Segons la tradició, Sant Sebastià, nasqué a Narbona l'any 256 i morí a Roma l'any 287. S'educà a Milà. Va ser capità de la milícia romana i amic dels emperadors Dioclecià i Maximià. Sota l'aparença de fervorós pagà ocultava la seva condició de veritable Cristià es dedicava a ajudar els cristians que queien presoners. Quan l'emperador va saber que era creient en Crist, el va obligar a fer sacrificis als déus. Si no ho feia seria declarat en rebel·lia. Descoberta la seva conversió cristiana va ser condemnat a mort per traïdor a la religió dels seus avantpassats.

        Empresonat, va coincidir a la presó amb dos germans, diaques, Marc i Marcel·lià, que també havien estat acusats de cristians. Els pares d'aquests, Tranquil·lí i Màrcia, van visitar-los intentant persuadir-los que abandonessin la seva fe i salvessin la vida. Sebastià, llavors, va parlar amb ells i va acabar convertint-los també al cristianisme, com també va fer amb Tiburci, fill del prefecte romà, i amb el soldat Nicòstrat i la seva muller Zoè. La llegenda diu que Zoè, que per una malaltia havia quedat muda feia sis anys, va recuperar la veu en convertir-se. Nicòstrat, llavors, va portar altres presoners a Sebastià i setze més van abraçar el cristianisme. Cromaci, l'oficial a càrrec de la presó i també convertit, va alliberar els presoners i va renunciar al seu càrrec, retirant-se al camp a Campània. Amb el temps, Marc i Marcel·lià, Nicòstrat i Zoè i el mateix Tiburci moririen com a màrtirs.

        Sebastià, que continuava a la presó, va ésser condemnat a morir assagetat. El van lligar despullat en un arbre i va servir de blanc perquè els seus propis soldats tiraren contra ell els seus dards, que el donaren per mort. Tanmateix, Irene, vídua del cristià Càstul, anà a recollir-ne el cos per sebollir-lo i s'adonà que, miraculosament, encara era viu; el    portà a casa seva, li curà les ferides i el tingué amagat a casa fins que es guarí.

        Els seus amics li aconsellaren que fugís de Roma, però ell s'hi negà. Es presentà novament davant de l'emperador Dioclecià per retreure-li que perseguís als cristians i aquest ordenà que fos colpejat fins a morir o, segons altres versions, va fer que li aixafessin el cap amb un mall. Els cristians en recolliren el cos i l'enterraren a la Via Àpia, en una catacumba que avui en dia porta el seu nom. Segons la tradició, això succeí el 20 de gener de l'any 287.

San Sebastiano fuori le Mura

          El culte data de segle IV. Sant Ambròs parla d'ell en fer el comentari del Salm 118. El Papa Damas I va manar en 367 que es construïra una església en honor seu per damunt de la seva tomba, que també era la tomba provisional dels sants Pere i Pau, per la qual cosa va ésser anomenada Basilica Apostolorum i avui és coneguda com a Basílica de San Sebastiano fuori le Mura, on avui s'hi veneren les seves relíquies. El crani, però, se'n venera a la basílica dels Quattro Santi Coronati de Roma. Una tradició diferent diu que el cos del màrtir va ser porta a Soissons, a l'abadia de Saint-Medard.

        Arreu d'Europa, durant l'Edat mitjana i moderna va ser invocat com a advocat i protector contra la pesta. Això va fer que fos proclamat patró de moltes viles i ciutats que havien fet vot de fer-ho en ocasió d'alguna epidèmia.

        El sant ha esdevingut una icona de la comunitat d'homosexuals catòlics que el reivindiquen com a sant patró i intercessor, tot i que no té un patronatge oficial reconegut per l'Església. El motiu és, simplement, la representació habitual del sant com a jove despullat en el moment del martiri, que ha fet d'algunes d'aquestes representacions motiu recurrent de la iconografia homosexual. Igualment, el nom Sebastià ha estat usat per alguns autors literaris per a personatges homosexuals, connotant aquesta relació. El paper de protector contra les epidèmies ha fet que aquesta comunitat també el consideri protector contra la SIDA.

 

        Els cavallers francesos i alemanys que durant el segle IX van venir a Espanya per participar en la Reconquesta van portar els seus patrons i protectors a diferents sants que en vida van destacar per les seves gestes guerreres i pels seus combats contra els enemics de la Cristiandat. La croada anava avançant i els combats es guanyaven sota la intercessió d'alguns d'ells: sant Antoni de Viana, sant Marcial, sant Jordi, sant Maurici, sant Segimon, sant Martí de Tours, sant Honorat d'Arles ... D'aquesta manera, a les noves terres conquerides s'anaven erigint temples en el seu nom, que es convertien en punts de partida en la creació de noves poblacions. Això explica la gran quantitat de viles i ciutats que porten per nom alguns d'aquests sants guerrers.

        Les hosts de Jaume I van portar les devocions heretades dels seus antics i entre les principals hi havia la del nostre patró. Sant Sebastià, ja en l'edat mitjana, tenia fama d'intercedir contra les epidèmies, i en estar l'incipient regne de Mallorca a mercè de tota mena de contactes amb el nord d'Àfrica i amb el Mediterrani oriental, vies importants del contagi de la pesta, la devoció a sant Sebastià entre els palmesans es va dilatar. Amb això van augmentar la solemnitat de les cerimònies i festivitats amb que se li honrava. Aquest fet explica que, des dels orígens de la nostra basílica catedral, sant Sebastià estigués present en algunes de les seves capelles.

        Ja el 1451, els Jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca, suplicaven al capítol, que la festa de sant Sebastià fos solemne i que s'hi toqués la campana major, coneguda com n'Aloy, súplica que va ser concedida. En 1518, una altra vegada els jurats del Regne demandar i van aconseguir la concessió de capella pròpia, la segona després del portal major, de la qual van obtenir el patronat. Entre els anys 1522 i 1523 va aparèixer en el regne insular la tan temuda pesta, la qual va produir tal mortaldat que es va creure despoblar tot Mallorca. Tot va canviar quan durant el mes d'agost va cessar l'estrall. Molt aviat es va saber que el miracle havia estat obrat gràcies a l'arribada a l'illa d'una relíquia de sant Sebastià, concretament l'os d'un dels seus braços. Havia arribat a Mallorca, segons conten les llegendes, al 1523 un canonge de Rodes que fugia de la invasió turca portant a l'illa la relíquia del sant, que es venera a la Seu. I va ser aquesta relíquia la que va aturar la pesta.l'ardiaca de l'església de Sant Joan de Colachi, temple dels cavallers de Rodes, Manuel Suriavisqui. Explica una llegenda palmesana que quan l'ardiaca i els altres monjos que l'acompanyaven van voler sortir del port de Palma per prosseguir el seu camí, un fort temporal va impedir. Cada vegada que s'intentava salpar el temporal ressorgia amb força. Semblava com si la relíquia de sant Sebastià no volgués sortir de l'illa. Els religiosos de Rodes, després de fallits intents d'abandonar Mallorca, van decidir deixar la relíquia a Palma. L'endemà, van salpar els religiosos amb la mar en calma absoluta.

       En memòria de tal succés, al cessament de la pesta, els capitulars i jurats instituir i ordenar una general confraria del gloriós màrtir per tot el Regne amb seient a la nova capella, els patrons eren els jurats. Aquests, el 1634, presentaven al capítol la nominació, feta pel Gran i General Consell i aprovada per Breu Pontifici, de patrona del regne mallorquí a favor de la Immaculada Concepció, i de patró de la ciutat, pel Consell de la mateixa, a favor de sant Sebastià. En 1711 un llamp va destruir la capella. De seguida es va començar la seva restauració. En 1757, al centre de la capella es va col· locar la nova imatge del Sant, portada de Roma, que ara venerem. La Santa Seu va confirmar el 18 de juny de 1868, sota l'autoritat del Romà Pontífex, Pius IX, i a instàncies del bisbe Miquel Salvà, el títol de patró. Finalment, el 16 de gener de 1907, el Papa Pius X, va concedir la indulgència plenària per als fidels que honressin a sant Sebastià.

        Cada 20 de gener, el consistori palmesà i el capítol segueixen honrant al patró de Palma amb una missa solemne. Des de l'any 1977, a proposta del folklorista Bartomeu Ensenyat, sent Miquel Duran regidor de cultura i Paulino Buchens batle de Palma, es va iniciar la celebració de la “revetla” de sant Sebastià. Aquest primer any la festa va tenir lloc únicament a la plaça Major, tot i que en pocs anys es va estendre per tot el llarg i ample de la ciutat, convertint-se en el que avui coneixem com la festa popular més multitudinària de Palma.

        A Palma, la vigília de Sant Sebastià, s'encenien grans fogueres perquè el sant fes cremar tots els gérmens pestilents i així extirpar la pesta. Actualment, també se n'encenen per donar pas a una gran festa popular, amb torrada, actuacions musicals...

El poeta Llorenç Moyà ens descriu la seva iconografia en uns goigs escrits l'any 1981

Com un Apol.lo de marbre
vostre cos garrit i fort
botxins el lliguen a un arbre
per donar-li crua mort,
mes la vostra fe perdura
i ja mai no es morirà.
Donau-nos llum i mesura,
màrtir Sant Sebastià.

Imatge del sant a la capella de Sant Sebastià a la Seu de Palma

LES FESTES DEL PATRÓ DE PALMA

        Entorn el 20 de gener la ciutat de Palma celebra des del segle XVII les festes patronals de Sant Sebastià. El programa d'actes, organitzat per l'Ajuntament, s'inicia habitualment el dissabte anterior amb una cercavila i la lectura del pregó de festes.

        L'acte més popular de les festes és la revetla de Sant Sebastià, que es celebra el 19 de gener amb l'encesa de foguerons i actuacions musicals a diverses places del centre de Palma.

        El 20 de gener, dia de Sant Sebastià, al matí se celebra a la Seu la Missa solemne de Sant Sebastià, al migdia té lloc la Diada Ciclista i al vespre se celebra la cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat de Palma.

        El programa de festes, que anualment es pot consultar a la web de l'Ajuntament de Palma, inclou moltes altres activitats, com ara el correfoc i espectacle piromusical "Atiarfoc" enguany, 2013 per qüestió de “crisi” no es farà, concerts i representacions teatrals, exposicions, la Marató Fotogràfica i les tradicionals Beneïdes de Sant Antoni.